La Universitat pública catalana ha vist, any rere any i amb la complicitat dels rectorats, com el seu finançament ha sigut reduït arran de les polítiques d’austeritat aplicades pel Govern de la Generalitat. Unes polítiques d’austeritat que no són fruit, com ens repeteixen cada dia, d’una conjuntura econòmica concreta, sinó d’un model econòmic neoliberal que promou la mercantilització a ultrança dels serveis públics, com demostra la recent retallada del 6 % de la despesa pública, o l’anomenada Llei Aragonès, que el Govern de la Generalitat pretén aprovar properament. Aquest ofegament econòmic del sector públic, en la universitat i els centres de recerca es tradueix en un increment de la precarització dels llocs de treball, fet que repercuteix tant en la recerca com en l’educació. Per tal de resoldre aquesta manca d’inversió, els preus de les taxes i les matrícules han vist un increment brutal en els darrers anys, dificultant o fins i tot impedint, l’accés dels estudiants de classes populars a la universitat, com s’ha vist amb la implantació del Pla Bolonya i l’estratègia Europa 2020, eines utilitzades amb l’objectiu d’elititzar la universitat. En definitiva, un model universitari antiobrer que només és sostingut pel sacrifici de les investigadores, docents, personal d’administració i serveis, estudiants i familiars. Estem doncs, lluny d’aquell model d’universitat pública, de qualitat, igualitària i inclusiva que tota societat es mereix.
Constatem, doncs, que la precarietat a la universitat pública té múltiples cares, afectant a tota la comunitat universitària. En aquest context, les investigadores predoctorals ens veiem obligades a assumir tasques no contemplades en el nostre contracte: fer hores de docència per sobre del que marca la llei o treballar durant jornades maratonianes en caps de setmana i festius. Tot, sota el pretext que això és el que cal fer per progressar en la carrera acadèmica. Des del Col·lectiu de Doctorandes en Lluita diem prou, el progrés en la carrera acadèmica no pot implicar, en cap cas, la vulneració dels drets laborals dels treballadors i les treballadores.
Malgrat els greus problemes estructurals que pateix el col·lectiu de doctorands, avui som aquí per exigir, en concret, l’aplicació immediata de l’Estatut del Personal Investigador en Formació (EPIF), vigent des del 16 de març de 2019 i que encara no ha estat aplicat en la seva totalitat.
A grans trets, l’EPIF regula la situació contractual dels investigadors predoctorals a les universitats de l’Estat espanyol i preveu:
- Fixar un salari mínim que ha d’augmentar gradualment: 16.127 euros el primer i segon any, 17.279 euros el tercer any, i 21.599 euros el quart any.
- Prorrogar automàticament els contractes fins a 4 anys.
- Regular la càrrega docent fins a un màxim de 180 hores durant tot el contracte (amb un màxim anual de 60 hores), reconeixent la voluntarietat d’aquesta.
Tot i que el reial decret porta sis mesos vigent, els equips de govern de les universitats públiques catalanes, així com la Direcció General d’Universitats i centres CERCA, dependents de la Generalitat de Catalunya, s’han negat a aplicar, majoritàriament, les tènues millores laborals contemplades. D’altra banda, on s’ha començat a fer no s’ha aplicat correctament l’increment salarial. Pel que fa a la pròrroga automàtica del 4rt any, la major part dels centres es neguen a aplicar-la, escudant-se en la manca de finançament, amb arguments jurídicament més que qüestionables, per intentar justificar un model universitari i de recerca que precaritza els llocs de treball com a conseqüència de la ja esmentada mercantilització de la universitat.
Ja en tenim prou que Rectorats i Generalitat s’espolsin les culpes en una qüestió tant essencial com els drets laborals més bàsics, en tant que van fent-se la foto de l’excel·lència internacional. Mentre impulsen impactants campanyes de màrqueting al voltant de línies de recerca “innovadores” i “competitives internacionalment”, a moltes companyes doctorandes se les aboca a finalitzar les seves tasques d’investigació sense cap mena de contracte ni protecció laboral, treballant a l’atur, en contra del que no només l’EPIF, sinó els principis del dret laboral més bàsics estipulen. Un dret laboral, que, recordem, està fet a mida de la patronal.
Per tot això, considerem l’aplicació de l’EPIF com una exigència de mínims morals i legals, per tal de començar a revertir la greu situació en que ens trobem el col·lectiu predoctoral. Aquesta lluita no s’ha de concebre només per assolir unes millores temporals i reversibles en les condicions laborals del nostre col·lectiu, sinó que s’ha de fer extensible a tota la comunitat universitària i de centres de recerca. Cal que comencem a avançar amb pas ferm per tal d’enderrocar un model opressiu i caduc, basat en l’explotació. Cal que comencem a caminar cap a un model inclusiu, públic, garantista i al servei de la classe treballadora.
Per tot això i més, comencem pel més bàsic i EXIGIM:
- L’aturada de la hipocresia de les administracions respecte a l’infrafinançament del sistema universitari i de centres de recerca.
- L’extensió automàtica de tots els contractes predoctorals fins als 4 anys.
- La readmissió de totes les companyes que, a partir del 16 de març van ser acomiadades de manera injustificada.
- El pagament íntegre dels salaris mínims establerts a l’EPIF, incloent els endarreriments deguts des de la seva entrada en vigor.
- L’obertura de places que permeti l’estabilització del personal a les universitats i centres.
- Finalització de la contractació fraudulenta, falsos tècnics, falsos associats, personal d’administració i servei de categoria inferior a la que els hi pertocaria, etc.
En definitiva, avui comencem a caminar i a treballar per tal de canviar el model neoliberal que impera en les universitats, els centres d’investigació, i en general, en tots els estaments de la societat. Així doncs, fem aquesta crida extensiva a tothom, organitzem-nos i lluitem, perquè «la indiferència és el pes mort de la història».
