Discurs de CGT Lleida a l’homenatge a Salvador Seguí

Avui commemorem els 100 anys de l’assassinat de Salvador Seguí, fill de la ciutat de Lleida, per pistolers de la patronal. Seguí, conegut popularment com El noi del Sucre, va ser una de les principals figures del sindicalisme català durant el conflictiu període d’inicis de segle i els anys d’entreguerres.

Tot i que a la seva partida de naixement consta el carrer Tallada de la nostra ciutat, la seva activitat sindical la va fer a Barcelona, concretament a la Confederació Nacional del Treball, de la qual va esdevenir Secretari General de la Regional Catalana i un dels principals i indiscutibles líders de l’anarco-sindicalisme fins la seva tràgica mort, en el context d’agitació del creixement de la CNT, la formació de Sindicats Únics i la Vaga de la Canadenca, que va començar a Camarasa i en la qual es van aconseguir la jornada de 8 hores

No volem aquí estendre’ns explicant la seva apassionant vida, guiada, per una igual passió per l’alliberament de la classe treballadora, sinó que volem reivindicar la seva figura. Lluny de la falsa imatge de relacionar l’anarco-sindicalisme i la CNT, de la qual nosaltres, la Confederació General del Treball, som hereus, amb violència i descontrol, Seguí representa l’organització i la maduresa de la teoria i la pràctica en favor de l’alliberament dels oprimits i oprimides, de la sal de la terra.

Seguí és la intel·ligència, però també l’acció, és l’aposta per l’educació, però en un nou marc: el de l’emancipació de la classe treballadora per si mateixa. “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se”, deia Seguí.

I pot ser no hi ha millor frase per resumir el pensament d’aquest gegant de l’obrerisme i l’anarco-sindicalisme: la classe treballadora té institucions organitzatives, però també formatives pròpies: sindicats, principalment, però també d’altres, unes institucions independents que ajudaren –i avui encara ens ajuden- a superar aquesta societat que ens aboca a la precarietat, la inseguretat econòmica, la despossessió i l’alienació; una situació estructural que no es pot vèncer, ni des del parlamentarisme ni les institucions.

Seguí ho tenia clar: sol els i les treballadores autocapacitant-se poden construir un nou món. Seguí, com altres de la seva generació, herois com Joan Peiró o Àngel Pestanya, o antecessors com Anselmo Lorenzo o Teresa Claramunt, i noves fornades que van venir després com Lucía Sánchez Saornil, sempre van defensar aquesta independència de classe i, en el cas de Seguí, sense renunciar tampoc a la catalanitat, ja que la primera en vendre als proletaris catalans era la burgesia de la Lliga, la mateixa burgesia que mitjançant el seu terrorisme patronal va assassinar al Seguí i tant altres obrers catalans avançats.

Aquestes generacions d’anarco-sindicalistes han patit l’intent de ser esborrats de la memòria col·lectiva i s’ha intentar negar o retallar la seva vessant llibertària i obrerista, a pesar de la seva gran aportació a la història del nostre poble, aportant una tradició rebel que va aconseguir grans fites col·lectives. Malgrat tot, avui som aquí per a recordar a Seguí, que amb la seva oratòria, les seves idees i la seva capacitat per organitzar i mobilitzar els treballadors i treballadores, va ser un dels elements dinàmics d’aquesta CNT que va posar en perill els privilegis de la burgesia.

Seguí va ser la veu i la intel·ligència de la classe treballadora catalana. Va difondre i va idear, tot recollint corrents de pensament que venien d’Europa, un model per superar una societat injusta, desigual i en descomposició. Avui en dia el seu model, el del sindicalisme i l’auto capacitació de la classe treballadora, segueix sent una guia per defensar-nos, envestir i vèncer a l’empresari que ens explota a la feina, al banquer que ens fa fora de casa i a les institucions que ens ningunejen.

Publicacions relacionades