La vaga educativa del 11 de febrer ha estat un èxit rotund als centres del Ponent i dels Pirineus. Malgrat les dificultats pròpies del territori -escoles rurals, serveis mínims abusius, plantilles ajustades al límit- milers de treballadores han fet el pas i han aturat la seva activitat per defensar unes condicions laborals dignes i una educació pública de qualitat.
L’ampli seguiment de la vaga demostra que el malestar al sector és profund i estructural. El deteriorament de les condicions laborals de docents, personal laboral i lleure educatiu és el reflex d’un sistema que s’està sostenint a base de precarietat, sobrecàrrega i promeses incomplertes. I això no només ens afecta com a treballadores: afecta el conjunt de la societat.
Les mobilitzacions al carrer han tornat a ser multitudinàries i combatives, donant continuïtat a les del 15 de novembre i 24 de gener a Barcelona. Hem omplert places i carrers amb un missatge clar: la comunitat educativa no accepta més menyspreu ni més dilacions. El Departament continua sense propostes reals sobre la taula, amb negociacions encallades, meses que no es convoquen o que es desconvocen, i cap compromís ferm sobre l’increment del complement específic ni sobre la millora de les condicions laborals.
Mentrestant, als centres la situació és cada cop més asfixiant: ràtios elevades, diversitat creixent sense recursos suficients, aplicació del Decret d’Inclusió sense pressupost -convertit en una retallada encoberta-, excés de burocràcia que ens roba temps pedagògic i unes condicions salarials que situen el personal educatiu català a la cua de l’Estat. Aquesta realitat és insostenible.
Volem destacar especialment el paper fonamental de les assemblees de centre i de zona. Han estat l’espai de debat, organització i presa de decisions col·lectives. Han permès estendre el conflicte des de la base i reforçar la democràcia interna als centres. La seva força ha estat clau per garantir l’èxit de la convocatòria i per consolidar una xarxa territorial organitzada i activa.
També volem posar en valor la implicació dels i les treballadores en totes les formes possibles: fent vaga, participant en mobilitzacions, penjant pancartes, llegint manifests, explicant el conflicte a les famílies i fent-lo visible als pobles i barris. En territoris com els nostres, cada gest compta. La lluita també és visibilitzar allò que massa sovint s’intenta silenciar.
Reafirmem les nostres reivindicacions:
- Increment salarial per a tots els col·lectius.
- Reducció de ràtios.
- Augment real del personal d’atenció educativa.
- Fi de la burocratització excessiva.
- Retorn de la democràcia als centres.
- Internalització dels serveis externalitzats (lleure educatiu, monitores, cuina i neteja).
L’11 de febrer no és un punt final, és un punt d’inflexió. El conflicte continuarà fins que hi hagi millores reals i compromisos complerts. Si ens aïllem, perdem; si ens organitzem, guanyem.
Seguirem convocant assemblees, reforçant la coordinació territorial i sortint al carrer tantes vegades com calgui. Perquè defensar les nostres condicions laborals és defensar l’educació pública. I això és una responsabilitat col·lectiva.
CGT Ensenyament Ponent-Pirineus
