L’educació pública a Catalunya travessa un moment crític. El deteriorament de les condicions laborals de docents, personal laboral i lleure educatiu és el reflex directe d’un sistema educatiu que s’està sostenint a base de precarietat, sobrecàrrega i promeses incomplertes. I això ens afecta com a treballadores, però també com a societat.
Després de les multitudinàries mobilitzacions del 15 de novembre i del 24 de gener a Barcelona, el Departament d’Educació continua sense donar resposta. Les negociacions estan encallades per manca de propostes reals i per l’incompliment reiterat dels compromisos adquirits. No hi ha cap proposta d’increment del complement específic sobre la taula, no es respecta el calendari de meses de negociació i se’ns convoca —i desconvoca— a reunions buides de contingut. Tot plegat evidencia una manca absoluta de voluntat política i una incapacitat de gestió que ja estem veient en altres serveis públics.
Mentrestant, la realitat als centres educatius del Ponent i dels Pirineus és cada vegada més asfixiant. Aules amb ràtios elevades, diversitat creixent sense recursos suficients, excés de burocràcia que ens roba temps pedagògic i unes condicions salarials que situen el personal educatiu català a la cua de l’Estat. El Decret d’Inclusió, sense pressupost, s’ha convertit en una retallada encoberta que sobrecarrega les aules i precaritza encara més les treballadores.
Cal dir-ho clar: sense condicions laborals dignes no hi ha educació pública de qualitat. Quan les professionals estem esgotades, mal pagades i invisibilitzades, qui en paga les conseqüències és l’alumnat i el conjunt de la comunitat educativa. Per això aquesta vaga no és només de les treballadores de l’educació: és una vaga en defensa del dret col·lectiu a una educació pública digna.
Des de CGT Ensenyament Ponent-Pirineus fem una crida a tot el personal docent, al personal laboral i al lleure educatiu a secundar massivament la vaga del proper 11 de febrer. També volem fer una crida a famílies i estudiants perquè ens acompanyin, colze a colze, en la defensa de l’escola pública que estimem i construïm cada dia.
Reivindiquem un increment salarial per a tots els col·lectius, la reducció de ràtios, l’augment real de personal d’atenció educativa (tècniques d’educació infantil, educadores d’educació especial, integradores socials, educadores socials i auxiliars d’educació especial), el retorn de la democràcia als centres, la fi de la burocratització excessiva, la internalització dels serveis externalitzats: lleure educatiu, monitores, cuina i neteja. Reclamem, en definitiva, que els diners públics vagin a l’educació pública i no al negoci privat.
En territoris com els nostres, amb escoles rurals sovint ofegades per serveis mínims abusius i plantilles insuficients, sabem que aturar-ho tot no sempre és fàcil. Però cada gest compta: penjar una pancarta, llegir un manifest, fer visible el conflicte i explicar-lo a les famílies i al poble. La lluita també és visibilitzar allò que massa sovint s’amaga.
L’11 de febrer no és un punt final, és un punt de partida. El conflicte continuarà fins que hi hagi millores reals i compromisos complerts. Si ens aïllem, perdem; si ens organitzem, guanyem. I passat l’11 de febrer, seguim organitzant-nos als centres i als territoris, fent assemblees i sortint al carrer. Perquè defensar les nostres condicions laborals és defensar l’educació pública, i això és una responsabilitat col·lectiva.
CGT Ensenyament Ponent-Pirineus
