Polítics i mitjans de comunicació que els fan el joc ens tornen a prendre el pèl: no som al mateix vaixell. Les nostres vides estan més exposades que mai al servei dels mercats i la productivitat.
L’amenaça d’una crisi econòmica de proporcions històriques planeja darrere la pandèmia, i tenim el convenciment que ens en podem sortir si tenim la capacitat de canviar les prioritats de la nostra societat.
Hem de garantir uns mínims vitals dignes, més que suficients, i no ho aconseguirem sense canvis radicals a les nostres vides i al nostre món. Hem d’intervenir en la producció i distribució de subministraments bàsics com els hidrocarburs, la llum, l’aigua, el gas o la xarxa de telecomunicacions. També ens cal controlar el preu de l’habitatge per garantir el seu dret efectiu; dret que fins i tot la infecta Constitució espanyola reconeix. Hem d’aconseguir un desenvolupament dels serveis bàsics de gestió pública forta, àmplia i veritablement universal. Especialment aquells on els efectes de les privatitzacions estan deixant les conseqüències més visibles i dramàtiques: residències de joves, de gent gran i de persones amb diversitat funcional o els ara tan reconeguts serveis sanitaris. Per últim, també caldria emprendre mesures que garanteixin uns ingressos mínims per a una vida digna, com la renda bàsica universal.
És l’hora de prendre consciència de la importància de la funció pública, en general, i dels serveis bàsics, en particular. Així cal, si més no, ser crítics per a modificar-los i aconseguir-ne una major transparència i control democràtic. Hem de ser conscients que cap mesura en benefici de la classe treballadora no s’aconseguirà des de les xarxes socials o des del bar, des de la pura retòrica o per pur desig. Ens hi cal implicació i apostar-hi decididament. Els poders econòmics, els governs i els seus mitjans de comunicació ni defensaran ni aplicaran cap d’aquestes iniciatives si no ho tenim clar nosaltres, si no els fem front i els generem la mateixa por que tenim nosaltres. La por a perdre les nostres cases, a quedar-nos sense llum o aigua, a quedar-nos sense feina o directament a perdre la vida com a producte del seu egoisme. Aquesta por tan democràtica i interioritzada que mal dissimulem amb ego, supèrbia i una condescendència cap a qui, malgrat tot, decideix organitzar-se i donar la cara arriscant-se a no encertar-la.
Tenim la capacitat de produir els suficients recursos com per a mantenir uns nivells de vida i de cobertura social òptims per a tothom i per fer front a l’adversitat de manera solidària i no caritativa. Ara, evidentment, aquest plantejament és antagònic amb l’acumulació il·limitada de diners i l’explotació de la resta de persones i de l’entorn sense cap mena de límits. No es tracta d’una qüestió moral, es tracta de mera supervivència. Si volem viure amb dignitat, ja podem començar a organitzar-nos solidàriament per fer front a la propera estafa -alguns en diran crisi- o haurem begut oli definitivament.
Perdem la por, deixem-nos estar d’excuses!
El capitalisme és el problema i la pandèmia, una de les seves manifestacions!
CGT Lleida, 28 d’abril del 2020
